Aval al capital, suïcidi anticapitalista. A propòsit d’uns pressupostos.

Divendres al vespre, en un casal, em vaig trobar diversos companys i companyes. Fent una cervesa, diverses converses s’entrecreuaven. Algunes parlaven de la CUP i dels pressupostos. Vàries de les persones presents feia poca estona havien estat en una assemblea on, la CUP de la comarca, havia discutit la seva proposta sobre els pressupostos de cara a la decisió que havien de prendre l’endemà. I que ara ja coneixem.

Francament, a mi em feia una mica de mandra parlar del tema. Havia tingut un dia llarg, amb una visita als companys d’Iberpotash per un tema sindical (si, fora del “Procés” hi ha vida i preocupacions) seguida d’una jornada de feina. Estava cansat. Però a la conversa algú va treure el tema i va començar a donar arguments per justificar perquè havia defensat i votat a favor de que la CUP els aprovés. I una mica em va interpel·lar. Amb mandra li vaig venir a dir que decisions com aquesta no només s’havien de situar en el context d’un hipotètic referèndum d’independència que, a més, crec que molts pensem que no s’arribarà a fer. Que el que havia defensat i votat segurament es traduiria en un treballador/a públic que seguiria sent, en el millor dels cassos, interí. En llistes d’espera i llits als passadissos d’hospitals. En un treballador del sector social fent art i mànigues per atendre a més persones perquè la conselleria de torn ha permès ampliar les ràtios a l’empresa concessionària del servei. En treballadores de neteja d’edificis de la Generalitat explotades per empreses de multinacionals de multiserveis que, a més, de vegades es passen mesos sense pagar les nòmines.

El company em va escoltar i, quan vaig acabar, em va dir que això ara, o amb els pressupostos prorrogats també passaria. I raó no n’hi falta. Ara també succeeix. I fa un, dos i tres anys també passava. I amb governs anteriors, també. La diferència, li vaig dir jo, és que ara ocorrerà amb l’aval d’una organització, la CUP, que s’autodenomina anticapitalista. Ja no vam continuar conversant. Jo no tenia massa ganes de seguir parlant d’aquest tema que ha envaït tantes converses els darrers dies i a ell el van cridar d’una altra banda del bar del casal.

Mentre marxava, em vaig quedar pensant en això de l’aval. De fet, un aval poc canvia les condicions materials que imposen aquests pressupostos, amb les seves misèries i les seves injustíficies. Fins i tot, es podria dir que l’alternativa, la pròrroga dels pressupostos del 2016, que alhora eren una pròrroga de la pròrroga del 2014, és pitjor. Una despesa lleugerament inferior, especialment en alguna partida. Vistos així, trossejats i descontextualitzats, segur que els actuals contenen algunes partides que suposen avenços per a algun àmbit concret. Però no es tracta d’això. L’aval implica la derrota política de qui el dóna. I això és el que li està passant a la CUP avalant els pressupostos de Junts pel Si que, com els anteriors, són netament capitalistes i no trenquen amb cap status quo actual, ni europeu ni espanyol.

Ho exemplifico amb una situació diferent. A la CGT ens hem trobat moltes i moltes vegades en situacions on una determinada empresa posa a sobre la taula acomiadaments, per exemple en el marc d’ERO’s. Quan això ha succeït generalment hi ha un procés de negociació amb el comitè d’empresa, ja que les normatives laborals així ho estableixen. En general, el que s’espera de la nostra gent és que intentin promoure les mesures de pressió que estiguin al seu abats per condicionar el procés de negociació i les propostes empresarials. Això implica mobilitzacions. Sabem que la nostra força no surt de la legalitat, ni de les reunions entre gerents i comitès. Segurament moltes de les propostes d’ERO son absolutament legals amb la legislació actual, dictada per un estat al servei del capital. L’única opció de revertir aquestes iniciatives empresarials surt de la capacitat de coacció que realitzem sobre l’empresari. Que pugui intuir que el desgast de tirar-la endavant és massa gran pels seus interessos i que, d’alguna manera, no li compensi fer-ho. Per desgracia, massa sovint no ens en sortim. L’empresa manté la seva proposta i alguns dels sindicats pacten amb ella una rebaixa de la xifra d’acomiadaments o un increment de les indemnitzacions. En certa mesura, es podria veure com una millora. Una mica com els pressupostos del 2017 en relació els del 2016.

Quan això succeeix, com a CGT no signem cap d’aquests acords. Ho hem decidit així com a organització i a la immensa majoria dels nostres companys i companyes no els hi passaria pel cap fer-ho. Això ens ha portat molta repressió i passar a ser, moltes vegades, una part important dels acomiadats/des. Algunes vegades, però, això no ha sigut així. Estic pensant en un cas de fa pocs anys d’una empresa de la comarca on visc ara. Els nostres delegats van acabar signant un acord per un ERO amb el grup que acabava de comprar l’empresa i que va imposar que, si no signaven tots els sindicats el pacte, tancava i deslocalitzava la planta. Doncs bé, la CGT va expulsar en molt poc temps la totalitat dels seus delegats en aquella fàbrica i això va suposar perdre tota una secció sindical. Per què ho va fer, si de fet la seva signatura no condicionava l’acord final (la CGT no tenia majoria absoluta en un comitè on la resta l’acceptava)? És molt senzill: no es volia avalar “políticament” aquell acord i es volia poder tenir les mans lliures per a combatre’l, tant nosaltres com a CGT com qualsevol treballador que ho volgués fer.

Per a mi, el sí que hem conegut aquesta setmana de la CUP als pressupostos de la Generalitat és moltes coses. Una d’elles és com això que exposava d’aquesta empresa vallesana. És un aval al dictat del poder econòmic, del capitalisme al que com a mínim verbalment es diu combatre, a l’acció de govern del proper any a Catalunya. Una acció de govern que marcarà com han de ser, o de continuar sent, els serveis públics. Uns serveis públics que sabem que han patit unes retallades aberrants i que ja fa molt temps s’han lliurat en gran mesura a l’avarícia d’empreses capitalistes que els gestionen només per treure diners. Amb les nostres vides, sí; diners. Significa lligar-se de mans. Assumir les normes del joc, ja no només el de la institució, sinó també l’econòmic: una despesa modulada pel llindar de dèficit imposat per la UE i el govern espanyol, consolidar la privatització d’una bona part de la despesa pública i una fiscalitat que toca més aviat poc a les rendes altes i, sobretot, a les rendes del capital.

El sí a unes polítiques netament capitalistes per part d’un (espai) anticapitalista em sembla, francament, l’escenificació del seu fracàs com a projecte polític. La seva autoimmolació.

(Espero que el màxim de militants, de companys i companyes amb qui hem compartit tantes lluites, se’n puguin escapar amb el mínim de ferides possibles. Tenim molt camí per recórrer)