Trinxar vagues i vendre acords polítics. Notes de manual

Avui ha transcendit allò que fa dies molts intuíem, i no precisament per la nostra capacitat profètica. Els sindicats majoritaris d’ensenyament i el govern de la Generalitat han arribat a un acord. Algú podria dir que precisament els sindicats que van estar frenant la vaga educativa del 18 de gener convocada per CGT, a porta tancada i sense testimonis, han resolt un document de darrera hora que justifiqui no haver de fer una vaga el 9 de febrer que arribava a misses dites, amb els pressupostos ja votats al Parlament. De fet, ja ho deien reiteradament que volien desconvocar aquesta vaga. Possiblement si la setmana passada mantenien encara la convocatòria ho feien per frenar les mobilitzacions. “Silenci, tothom quiet. Es negocien els pressupostos i millor no destorbem” semblava que ens deien.

De fet l’acord era més que previsible. Hi ha un augment de 140 milions d’€ del pressupost del Departament d’Ensenyament, que equival al 2,9% del previst inicialment. S’incrementa en prop de 5.500 el nombre de professors/es que, en la mesura en que no hi ha un compromís de fer-ho a través d’oposicions, tot apunta a un augment de la plantilla precària de docents. La que veu els seus drets laborals limitats i que, curs rere curs, pot ser acomiadada. També es preveuen no realitzar nous concerts de línies amb centres privats, cosa que queda molt lluny d’eliminar o, com a mínim, de començar a reduir els concerts a l’ensenyament públic. És a dir, que segurament es mantindrà la transferència de 30 milions d’euros (quasi una tercera part del que ha aconseguit aquest acord entre govern i majoritaris) per a escoles de l’Opus Dei, que segreguen per sexes i transmeten una ideologia ultra conservadora, classista i extremadament patriarcal.

CONCENTRACIîN POR LOS INCIDENTES EN EL INSTITUTO LLUIS VIVES DE VALENCIA

Potser sóc mal pensat, però a mi em venen al cap tot un seguit de preguntes, tant sobre l’actitud d’alguns destacats militants dels sindicats majoritaris a l’ensenyament (alguns procedents dels moviments socials, no fa tant) com de l’oportunitat de l’acord. De moment me les guardo. No sense deixar de remarcar que, em sembla, mantenir la negociació més enllà del 18 de gener sobre uns punts que ja fa temps s’intuïa que el govern pensava assumir, ha permès als que no volien fer vaga argumentar que no calia fer-la. Encara s’estava negociant i, com deia, millor no fer soroll, deien. Ja tindrem oportunitat, continuaven, de sortir al carrer i mostrar la nostra dignitat com a docents el 9 de febrer. Haurem tingut més temps, asseguraven, de preparar una vaga (vaga que no movien un dit per construir) que ha de ser massiva i ha de reflectir que ens prenem la nostra tasca com a docents com un eix fonamental de la construcció de la societat del futur. I, mentre, treien pressió al govern, a la negociació dels pressupostos i els permetia preparar l’escenificació de la desconvocatòria de la vaga.

aparences

I avui les màscares han caigut definitivament. Després de menystenir a qui proposava una lluita honesta fent servir arguments electorals (de nombre de delegats i vots rebuts a les eleccions sindicals) barrejats amb promeses d’una alternativa de mobilitzacions que ja sabien que havia mort molt abans de néixer.

Pensant en to plegat em venen al cap encara més dubtes, o preguntes o, si voleu, fantasmes. Després d’algunes anades i vingudes entorn els impostos, el debat sobre l’aprovació o no dels pressupostos entre qui es mostra disposat a parlar de la seva aprovació ha acabat centrant-se en l’educació. Era un terreny més propici per trobar acords, amb uns sindicats dòcils (els de la mesa de negociació) i on amb una partida petita es podia construir un argument per a vendre la seva aprovació. I així, amb declaracions i ressò dels principals mitjans de comunicació s’ha anat creant un escenari on qualsevol cosa que sonés una millora en l’educació semblava una gran cessió de la Generalitat i un gran avenç aconseguit per la pressió (molt ligth) dels sindicats de la mesa de negociació i l’equip de la CUP que s’ha reunit per negociat pressupostos amb la Generalitat.

Si això serveix per a garantir una aprovació d’uns pressupostos que en termes generals consoliden anys de retallades salvatges, li haurà sortit molt barat a la Generalitat. En total, 140 milions sobre una despesa finalista no financera en els diferents departaments, de 22.611 milions d’euros. Poc més del 0,6% del total dels pressupostos per a garantir-se un hipotètic suport d’una formació que al Parlament encara es reclama anticapitalista. A mi, francament, en sembla una misèria quan, per exemple, al lloc on jo treballo (les universitats) es consoliden anys de descapitalització d’estructures de recerca, d’envelliment de plantilles i d’increments dels preus per a estudiar. I això per no parlar de la sanitat, on la despesa contemplada per a l’any 2017 és d’uns 1.050 milions d’euros menys que la de l’any 2010. A banda que es deixen sense revertir les externalitzacions i privatitzacions que tant els governs tripartits com els convergents i ara de Junts pel Sí han anat promovent, en diferent intensitat, això sí.

M’agradaria pensar que la negociació entorn l’educació no ha sigut la principal jugada del tauler d’escacs entre govern i CUP pels pressupostos. En una negociació a la qual jo mai hi hauria entrat, vull pensar que el que ha primat per part de qui l’ha dut a terme des de la CUP ha sigut la idea de millorar la proposta inicial en benefici de la classe treballadora de Catalunya. O, si ho preferiu dir d’una altra manera, dels sectors populars de Catalunya. Espero que no s’hagi fet allò que tantes vegades he vist jo a la meva feina, que feien els sindicats que havien decidit que el seu horitzó era tancar acords amb l’empresa i no edificar propostes col·lectives de lluita. Ho feien reiteradament, com si seguissin un manual. Davant una proposta empresarial, la segmentaven en parts i intentaven tancar un acord molt parcial sobre alguna o algunes d’aquestes parts. La resta, ja ho sabien, l’empresa la podria tirar endavant. De fet, ho sabien tant aquests sindicats com la mateixa empresa. La negociació, en definitiva, acabava sent un espai on es teatralitzava i, finalment, es meditava un desenllaç que permetés sortir als diferents actors amb el cap ben alt. Si fos literatura, diríem que un bon final salva una novel·la, però es tracta de la vida real. I afecta a milions de persones.

El joc sindical a la negociació amb el departament d’ensenyament ja me’l puc imaginar. Ara, francament, em queda l’esperança de pensar que la negociació dels pressupostos no ha estat marcada per una preocupació similar. Que hi ha quelcom més que la preocupació per la imatge de com es vendrà un determinat desenllaç (o, parlant en plata, de com argumentar l’aval als pressupostos). Si això fos així, la institució ens mostraria que és molt més ràpida en devorar qualsevol forma de dissidència dins seu. Espero, sincerament, que no sigui així.

I, espero, també, que l’esperança no sigui, com deia l’escriptor, el més irracional dels estats d’ànim humans.

2903157941_e7e49a98e5_b

Advertisements

Un pensament sobre “Trinxar vagues i vendre acords polítics. Notes de manual

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s