El patriarcat existeix. És tangible, condiciona la vida del conjunt de la humanitat, mata com a mínim centenars de milers de dones a tot el món cada any i defineix unes relacions d’opressió que vertebren totes les societats humanes actuals. La seva existència la pateixen milers de milions de dones, encara que de dones n’hi hagi de classe burgesa (una minoria) i de classe treballadora (la majoria). No sé si parlar de víctimes del patriarcat, perquè la noció de víctima sovint implica veure com passiva qui ho és. A més, si algú és actiu en la lluita contra el patriarcat, són les dones. I pràcticament només les dones, tot i que els homes també molt sovint en som, d’alguna manera, de víctimes i també executors d’altres cops.
És innegable que les dones fa molts anys van fer una passa endavant en la lluita contra l’opressió patriarcal. Sovint sota les rialles, de vegades condescendents, dels homes que, des de la comoditat del sofà o de la teorització de no sé ben bé què, ens hem quedat més aviat calladets i quietets. També és cert que, a mesura que les dones han fet de l’opressió patriarcal un problema social, que el reconeixem com a tal, alguns homes hem començat a prendre una certa consciència de ser víctimes del patriarcat. Ens hem volgut mostrar solidaris amb qui carrega el pes de la seva explotació, que són les dones. Ara bé, en general la història de la nostra resistència acaba aquí. I no és massa heroica, que diguem.
En moltes situacions flagrants d’opressió, jo sóc dels que penso que l’absència de compromís, de presa de part, et fa còmplice del poder. De qui oprimeix i explota. Opino que el silenci, la passivitat, comporta complicitat. Ni que sigui un silenci i una complicitat per comoditat. Vull pensar que la majoria dels homes no violem, i m’agradaria poder dir que de manera conscient tampoc maltractem ni oprimim les dones que anem coneixent al llarg de la vida, com a companyes, amigues, col·legues, amants, etc. Però fins i tot si no fem res d’això, també estic convençut que no ser actius com a homes en contra del patriarcat ens en fa còmplices. Perquè, per ser objectius, ens educa per capitalitzar els espais públics davant les dones, per delegar-les-hi la responsabilitat sobre els àmbits domèstics, i un llarg etcètera de coses que tots coneixem.
Per tant, no és suficient donar copets a l’esquena de les nostres companyes, amigues, etc., i reconèixer que nosaltres també ens sentim colpits pel patriarcat. És imperiós, penso, que com a homes definim també la nostra lluita en contra d’aquesta estructura de poder i dominació. I quan dic com a homes, ho dic conscientment. No hem de pretendre ser els més “feministes” ni voler ocupar els espais que les dones han construït, en gran mesura soles, de lluita. La vaga feminista del 8-M ens va donar una bona i merescuda lliçó. El nostre paper no era el de ser cares visibles, portar megàfons i pancartes, per molt que ens costés no fer-ho. Suplantar i arraconar, monopolitzar l’espai públic és, precisament, un dels rols que el patriarcat ens assigna i que hem de combatre.
Potser una primera passa que com a homes podem fer de lluita contra el patriarcat és, precisament, repensar-nos com a homes. Un repensar-nos que ens hem d’atrevir a fer-ho públicament, no només en privat. Remarco això de fer-ho públicament perquè segurament suposa negar-nos a nosaltres mateixos tal i com ens defineix, des de petits, el propi patriarcat. I això, els homes heterosexuals no ho hem fet mai, o gairebé mai. Esmento alguns exemples que, en cap cas, volen ser exhaustius. Un és la por. Els homes hem de ser segurs i evidenciar-ho. Convençuts de nosaltres mateixos i, especialment en públic, actuar com a tal. A més, hem de ser capaços de donar seguretat a les dones, a les assemblees beneint les seves opinions o en un disturbi amb la policia o… Així ho dictamina el patriarcat: sense por i amb les idees clares. Estic ben segur que els homes no som així en absolut. Tenim por, sovint ens sentim perduts i mantenim moltes inseguretats. Hem de trencar, doncs, el motllo patriarcal i atrevir-nos a no reproduir, de manera forçada i artificial, uns estereotips que ens venen imposats.
Un altre exemple. Hem d’assumir que no som el centre del món. Per començar, som tot just el 50% de la humanitat, com a molt. Hem de reconèixer que el dubte, l’autocrítica constant són una eina bàsica per avançar en tots els aspectes de la vida. Encara que es contraposin amb la seguretat (falsa) de la que parlava més amunt. De fet, l’absència de preguntes sobre el que fem i pensem bàsicament el que fa és abocar-nos al dogmatisme. Lluita contra aquests estereotips i aquestes actituds ens portarà, en espais col·lectius, a valorar molt més l’horitzontalitat, la recerca de consensos obtinguts mitjançant la construcció conjunta de propostes i el convenciment, en oposició a l’autoritarisme, la jerarquia i els lideratges.
No em vull allargar. Sabem de què parlem. Si ens hi parem a pensar, els homes que ens autodenominem llibertaris, no farem honor a allò que diem ser si no ens repensem activa i col·lectivament en contraposició els esquemes patriarcals. Hem de ser valents i fer-ho. D’altra banda, seguirem sent còmplices, ni que sigui per inacció, del patriarcat.
La Sal de la Terra 