Aval al capital, suïcidi anticapitalista. A propòsit d’uns pressupostos.

Divendres al vespre, en un casal, em vaig trobar diversos companys i companyes. Fent una cervesa, diverses converses s’entrecreuaven. Algunes parlaven de la CUP i dels pressupostos. Vàries de les persones presents feia poca estona havien estat en una assemblea on, la CUP de la comarca, havia discutit la seva proposta sobre els pressupostos de cara a la decisió que havien de prendre l’endemà. I que ara ja coneixem.

Francament, a mi em feia una mica de mandra parlar del tema. Havia tingut un dia llarg, amb una visita als companys d’Iberpotash per un tema sindical (si, fora del “Procés” hi ha vida i preocupacions) seguida d’una jornada de feina. Estava cansat. Però a la conversa algú va treure el tema i va començar a donar arguments per justificar perquè havia defensat i votat a favor de que la CUP els aprovés. I una mica em va interpel·lar. Amb mandra li vaig venir a dir que decisions com aquesta no només s’havien de situar en el context d’un hipotètic referèndum d’independència que, a més, crec que molts pensem que no s’arribarà a fer. Que el que havia defensat i votat segurament es traduiria en un treballador/a públic que seguiria sent, en el millor dels cassos, interí. En llistes d’espera i llits als passadissos d’hospitals. En un treballador del sector social fent art i mànigues per atendre a més persones perquè la conselleria de torn ha permès ampliar les ràtios a l’empresa concessionària del servei. En treballadores de neteja d’edificis de la Generalitat explotades per empreses de multinacionals de multiserveis que, a més, de vegades es passen mesos sense pagar les nòmines.

walenta-portugal

El company em va escoltar i, quan vaig acabar, em va dir que això ara, o amb els pressupostos prorrogats també passaria. I raó no n’hi falta. Ara també succeeix. I fa un, dos i tres anys també passava. I amb governs anteriors, també. La diferència, li vaig dir jo, és que ara ocorrerà amb l’aval d’una organització, la CUP, que s’autodenomina anticapitalista. Ja no vam continuar conversant. Jo no tenia massa ganes de seguir parlant d’aquest tema que ha envaït tantes converses els darrers dies i a ell el van cridar d’una altra banda del bar del casal.

Mentre marxava, em vaig quedar pensant en això de l’aval. De fet, un aval poc canvia les condicions materials que imposen aquests pressupostos, amb les seves misèries i les seves injustíficies. Fins i tot, es podria dir que l’alternativa, la pròrroga dels pressupostos del 2016, que alhora eren una pròrroga de la pròrroga del 2014, és pitjor. Una despesa lleugerament inferior, especialment en alguna partida. Vistos així, trossejats i descontextualitzats, segur que els actuals contenen algunes partides que suposen avenços per a algun àmbit concret. Però no es tracta d’això. L’aval implica la derrota política de qui el dóna. I això és el que li està passant a la CUP avalant els pressupostos de Junts pel Si que, com els anteriors, són netament capitalistes i no trenquen amb cap status quo actual, ni europeu ni espanyol.

Ho exemplifico amb una situació diferent. A la CGT ens hem trobat moltes i moltes vegades en situacions on una determinada empresa posa a sobre la taula acomiadaments, per exemple en el marc d’ERO’s. Quan això ha succeït generalment hi ha un procés de negociació amb el comitè d’empresa, ja que les normatives laborals així ho estableixen. En general, el que s’espera de la nostra gent és que intentin promoure les mesures de pressió que estiguin al seu abats per condicionar el procés de negociació i les propostes empresarials. Això implica mobilitzacions. Sabem que la nostra força no surt de la legalitat, ni de les reunions entre gerents i comitès. Segurament moltes de les propostes d’ERO son absolutament legals amb la legislació actual, dictada per un estat al servei del capital. L’única opció de revertir aquestes iniciatives empresarials surt de la capacitat de coacció que realitzem sobre l’empresari. Que pugui intuir que el desgast de tirar-la endavant és massa gran pels seus interessos i que, d’alguna manera, no li compensi fer-ho. Per desgracia, massa sovint no ens en sortim. L’empresa manté la seva proposta i alguns dels sindicats pacten amb ella una rebaixa de la xifra d’acomiadaments o un increment de les indemnitzacions. En certa mesura, es podria veure com una millora. Una mica com els pressupostos del 2017 en relació els del 2016.

Quan això succeeix, com a CGT no signem cap d’aquests acords. Ho hem decidit així com a organització i a la immensa majoria dels nostres companys i companyes no els hi passaria pel cap fer-ho. Això ens ha portat molta repressió i passar a ser, moltes vegades, una part important dels acomiadats/des. Algunes vegades, però, això no ha sigut així. Estic pensant en un cas de fa pocs anys d’una empresa de la comarca on visc ara. Els nostres delegats van acabar signant un acord per un ERO amb el grup que acabava de comprar l’empresa i que va imposar que, si no signaven tots els sindicats el pacte, tancava i deslocalitzava la planta. Doncs bé, la CGT va expulsar en molt poc temps la totalitat dels seus delegats en aquella fàbrica i això va suposar perdre tota una secció sindical. Per què ho va fer, si de fet la seva signatura no condicionava l’acord final (la CGT no tenia majoria absoluta en un comitè on la resta l’acceptava)? És molt senzill: no es volia avalar “políticament” aquell acord i es volia poder tenir les mans lliures per a combatre’l, tant nosaltres com a CGT com qualsevol treballador que ho volgués fer.

Per a mi, el sí que hem conegut aquesta setmana de la CUP als pressupostos de la Generalitat és moltes coses. Una d’elles és com això que exposava d’aquesta empresa vallesana. És un aval al dictat del poder econòmic, del capitalisme al que com a mínim verbalment es diu combatre, a l’acció de govern del proper any a Catalunya. Una acció de govern que marcarà com han de ser, o de continuar sent, els serveis públics. Uns serveis públics que sabem que han patit unes retallades aberrants i que ja fa molt temps s’han lliurat en gran mesura a l’avarícia d’empreses capitalistes que els gestionen només per treure diners. Amb les nostres vides, sí; diners. Significa lligar-se de mans. Assumir les normes del joc, ja no només el de la institució, sinó també l’econòmic: una despesa modulada pel llindar de dèficit imposat per la UE i el govern espanyol, consolidar la privatització d’una bona part de la despesa pública i una fiscalitat que toca més aviat poc a les rendes altes i, sobretot, a les rendes del capital.

terra-cremada

El sí a unes polítiques netament capitalistes per part d’un (espai) anticapitalista em sembla, francament, l’escenificació del seu fracàs com a projecte polític. La seva autoimmolació.

(Espero que el màxim de militants, de companys i companyes amb qui hem compartit tantes lluites, se’n puguin escapar amb el mínim de ferides possibles. Tenim molt camí per recórrer)

Anuncis

5 pensaments sobre “Aval al capital, suïcidi anticapitalista. A propòsit d’uns pressupostos.

  1. Una opinió molt respectable.
    Però sobte veure com fas de peó del capital a l’hora de donar suport a la indústria feixista de les begudes ensucrades. Aquesta puta merda ensucrada està matant a la gent, enverinant a la classe obrera i destruint el medi ambient a través d’una indústria extractiva que destrueix la terra. I ara que la CUP ha aconseguit ( cas quasi únic a Europa i al món) que aquest producte infecte ( però consumit massivament) s’hagi de gravar amb un impost tu el boicotegem fent un fantastic favor als capitalistes empresaris que es fan milionaris amb aquestes begudes verinoses.

    I per cert, els pressupostos ja estan impugnats pel que fa al referèndum. I aviat seran invalidats completament. Suposo que en el fons ja és el que vols. Mai m’hauria pensat que el lerrouxisme arribaria tant lluny.

    M'agrada

    • Ja em diràs on he donat suport a cap beguda ensucrada. A banda que potser el més anticapitalista seria no permetre’n ni la producció ni la comercialització o, com a mínim, col·lectivitzar-ne les plantes embotelladores.
      I per que fa al lerrouxisme, te n’hauries d’informar millor. No creure’m una farsa gestionada des de la Catalunya de negocis (la mateixa que tampoc veia tant malament a Lerroux a l’hora de la veritat i que va finançar Franco) no crec que automàticament en situï en una postura lerrouxista ni espanyolista. Potser, simplement, penso que el dret dels pobles a autogestionar-se no és moneda de canvi d’un concert econòmic ni ha de ser objecte de tacticismes electoralistes.
      En definitiva, no et frustris quan aquest “Procés” més de ficció que de realitats no ens porti massa lluny.

      M'agrada

  2. Vaja, veig que això de la frustració del procés us té ben amoïnats als lerrouxistes i als espanyolistes. En RAbell, l’Albiol i l’Arrimadas diuen exactament el mateix. Mira, potser si que el procés fracassarà i el poble català tornarà a perdre, és molt possible, però més val intentar-ho que no pas doblegar-se i acatar el règim del 78 hereu de FRanco. I sobre això de lerrouxisme n’estic molt d’informat, a`nivell històric i a d’altres nivells. Va ser finançat per l’ibex de l’època i sembla que avui té rèpliques de tot tipus.

    El poble català ( com tants d’altres pobles) porta segles intentant autodeterminar-se, i no ho pas aconseguit mai. Son molts els poders qe ho impedeixen, des de la burgesia estatal fins a la burgesia local, passant pels poders fàctics espanyols i l’imperialisme en totes les seves manifestacions, inclosa l’anarcocentralista.

    Cert és que la CUP s’ha empassat una contradicció important amb això del pressupost, i si cal pagarem l’error. A mi se m’en fot ser o no ser a les institucions. En tot cas la CUP ha fet un procés netament assembleari i s’està enfrontant al règim.

    I si, això de la teva actitud amb els impostos a la cocca cola em sembla lamentable. I si vols tenim un debat més ampli sobre model econòmic i anticapitalisme. Tu presideixes un sindicat que dona suport a la indústria minera, la més agressiva i salvatge de totes les indústries contra el medi ambient. De contradiccions fins i tot Durruti en té.

    M'agrada

  3. Acaba d’entrar en vigor l’impost sobre les begudes ensucrades. I curiosament la patronal criminal del sector ja ha iniciat una campanya ferotge d’amenaces. A Portugal ha passat el mateix i la Coca Cola amenaça amb tancar plantes i traslladar-les.

    Em fa gràcia que diguis que lo més anticapitalista seria col·lectivitzar les fàbriques de Coca Cola. I em fa gràcia perquè no deixa de ser un brindis al sol, un simple desig que no estàs en condicions ni de complir ni de plantejar-te seriosament. A banda de que no es cap solució. Col·lectivitzar una fàbrica de Coca Cola no serviria de res, simplement produir d’una forma diferent, però la salut humana i dels ecosistemes continuaria igual. Canviariem uns capitalistes per uns altres. La solució seria tancar totes les fàbriques d’aquesta porqueria però saps perfectament que això és inviable i que no tenim poder per fer-ho. Per això defenso un impost, perquè com a mínim tenim aquest petit poder i pocs països s’han atrevit a fer-ho. Que ho faci un petit país com Catalunya és una petita esperança.

    La Coca Cola és un imperi global, amb un poder bestial. Absolutament cap sindicat ni ningú els pot fer ombra. Els sindicats estan domesticats, inclós el teu, perquè l’únic que volen és producció i feina. Se’ls en fot la salut humana, la salut del medi ambient i la viabilitat dels ecosistemes. I aquesta empresa controla el món i fa el que vol amb els governs. Bàsicament vol bones condicions per poder produir i vendre en massa, i els sindicats sou una simple baula, una peça més de tot aquest procés.

    Que un petit país posi un impost a aquestes begudes verinoses és una pedra a la sabata que no els agrada, per això desfermen una campanya ferotge als mitjans de comunicació. I molta gent els dona suport, inclosos els sindicats, que ja comencen a dir que per culpa de la CUP perdran la feina.

    Em semlba ridícula aquesta actitud, covarda i mesella. Ja no tenim ni capacitat per crear un relat anticapitalista seriós al marge. Ens limitem a demanar millors condicions però no proposem un model alternatiu de societat. Així estem. I el teu sindicat igual, molt xerrar i molt fer-se el xulo però a la pràctica no teniu capacitat per canviar res, més enllà de dir quatre proclames i quatre crits inofensius pel sistema.

    La campanya ferotge contra l’impost que ha desfermat la Coca Cola i altres empreses és recolzada pels economistes neoliberals que reclamen més llibertat de mercat. I potser per això vosaltres ( tu especialment) heu reaccinat d’aquesta manera. Els libertaris coincidiu amb els neoliberals en la reivindicació del no estat. Sé que tu no ets libertee ( llibertari neoliberal) però potser aquesta aversió que teniu a les regulacions us fa coincidir massa sovint amb la famosa ma invisible. Reviseu les vostres accions si us plau perquè potser teniu més contradiccions de les que us penseu.

    PD: Aqust matí totes les emissores de ràdio i algun diari han obert editorials fent referència a l’impost i al que hauran de pagar els pobres usuaris. I ja se sent gent criticant l’impost i demanant la seva anulació.

    M'agrada

    • Una pregunta: on he criticat jo que es posin taxes a begudes ensucrades? No confonguis qüestionar aquesta mesura com excusa per aprovar uns pressupostos amb la mesura en si mateixa
      I dues apreciacions:
      – A Nicaragua els anys 80 van col·lectivitzar la fàbrica de coca-cola per… envasar-hi llet.
      – L’impost s’ha aprovat a Catalunya, no al conjunt dels Països Catalans. Ho dic per allò del “país”.

      Sobre la resta, si vols en parlem algun dia.
      Salut

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s