Han passat 40 anys, Oriol. I tot canvia…., però tant

(Text preparat per ser llegit a l’acte d’homenatge i record a l’Oriol Solé Sugranyes, el 40è aniversari del seu assassinat).

40 anys són molts anys. Per alguns de nosaltres quasi tota una vida, el temps que ens separa entre l’ara i el portar bolquers. Per uns altres, els anys necessaris per a tornar-nos blancs tots els cabells. O, com també és el cas, per passar de no existir, a néixer i a convertir-nos en persones adultes. Tot plegat, entre una i mitja vida. I en aquests 40 anys han passat moltes coses, potser tantes com les que continuen igual. Segurament l’Oriol també ho veuria així.

acte homenatge

Amb noms diferents trobaria molts paral·lelismes entre l’actual procés d’entrada d’alguns companys de viatge a les institucions de l’Estat i el que ell començava a intuir. I l’observaria amb la mateixa desconfiança que ho feia als anys 1970s, posicionant-se clarament entre una esquerra que defensava polítiques “de grans majories” (o “guanyadores”, com es diu avui) i les opcions militants de combatre, radicalment, l’Estat i el Capital. Sense haver-lo conegut mai a l’Oriol, i amb el risc d’equivocar-me, jo intueixo que en aquest aspecte hauria sigut força intolerant. I ho dic reclamant un sentit positiu, com a mínim aquí, al terme intolerant. Potser s’hauria mogut per un esquema força simple, però alhora ple de contingut, que actualitzat en el llenguatge d’avui, vindria a dir quelcom com ara “El capitalisme, mogut per l’ànsia del benefici, explota persones i destrossa vides. Per tant, la lluita per la vida, per la llibertat i per la fi de tota explotació implica fer del conflicte entre opressors i oprimits el centre de la nostra acció política. I aquesta acció política, nostra, la fem amb els mitjans que nosaltres mateixos considerem en cada moment. Siguin els que siguin.”

Anant a l’àmbit sindical / laboral, que és del que me n’heu demanat que parli, segurament l’Oriol també veuria que hi ha coses que no han canviat una gaire. Mirant els dos grans “sindicats” (i vull remarcar que els escric entre cometes) pensaria que el seu paper ja s’intuïa fa 40 anys. I, de fet, ja va quedar certificat amb els Pactes de la Moncloa molt poc després i amb la seva progressiva participació en la legalitat de l’estat que emprenia el maquillatge del franquisme sota una règim parlamentari. També és cert, s’ha de dir, que difícilment hauria pogut imaginar els nivells de docilitat d’aquests dos grans “sindicats”. Una docilitat que ells mateixos imputen a la manca de mobilització de la societat en general i en el món del treball en particular. A la cultura de la competitivitat i de l’individualisme. A la desconfiança de la força de les lluites col·lectives. Docilitat, la d’una part de la classe treballadora, que possiblement és certa, especialment si la comparem amb aquells anys. Però és una docilitat que en gran mesura l’han promogut aquests sindicats i els partits que van participar del pacte constitucional imposant a fàbriques i barris la cultura de la delegació per damunt de la de l’acció directa i la participació.

Ara bé, sí que estic ben segur que l’Oriol hauria al·lucinat en veure com els sindicats de la concertació i els seus “dirigents” han passat a formar part de l’entramat de grans empreses i corporacions capitalistes. Sindicalistes, delegats de CCOO i UGT, participant en consells d’administració de grans bancs o de multinacionals de l’energia. I cobrant quantitats de desenes de milers d’euros per assistir a les seves reunions. Reunions on es podien decidir coses com l’estafa de les preferents, pensions d’or per a directius d’entitats financeres rescatades amb diner públic, o directrius sobre desnonaments. Sindicats, com CCOO i UGT, s’han convertit en gestors i rebent una part dels beneficis de fons de pensions privats on prèviament han imposat que milers i milers de treballadors/es haguem de dipositar-hi una part del nostres salari que se’ns descompta directament de la nòmina. La llista de la infàmia seria llarga i dubto que l’Oriol, malgrat ja desconfiar d’aquesta forma de sindicalisme, hagués estar capaç d’imaginar-s’ho.

L’Oriol tampoc hauria imaginat un món del treball tant trinxat, a nivell de condicions i de drets, com el d’ara. La traïció de la socialdemocràcia no l’hauria sorprès en absolut. De fet, ja la preveia i contra ella també lluitava. Però difícilment hauria pogut imaginar-se que la precarietat laboral, legalitzada llei rere llei, seria el dia a dia de cada vegada més treballadors/es. Amb contractes de, fins i tot, un dia renovant-se setmana a setmana en feines que tenen una demanada previsible i planificada amb mesos d’anticipació. O tota la munió de falsos autònoms, sovint promoguts per les administracions públiques.  Hauria observat amb indignació com es va legalitzar el prestamisme laboral i hauria sigut part del combat contra les ETT’s dels 1990’s. I possiblement aquests dies hauria enfrontat la Guardia Urbana de Barcelona al costat de manters i la resta de treballadors sense drets, com són els migrants que viuen als nostres barris i pobles i són una part important de nosaltres. Intueixo que estaria al costat dels precaris i les precàries i hauria defensat, de manera categòrica, que són també treballadores. Tot i que potser hauria dit que pateixen una doble explotació: La primera com a treballadors/es als quals se’ls priva del treball que el capitalisme es queda com a benefici. La segona quan, en no tenir contracte, o disfressar el contracte en una beca, o tenir contractes de molt poca durada, de fet se’ls nega la seva identitat com a treballadors.

Crec que això darrer l’Oriol ho hauria tingut molt clar. I aquest fet l’hauria posat una mica en alerta també respecte algunes formes del sindicalisme alternatiu. Hauria estat expectant de si aquests sindicats de combat sabrem adaptar les nostres estructures, les nostres formes d’organització, a la nova realitat del món del treball. Assumint que sí que hem sabut escapar de l’abraçada de l’ós del món institucional, l’Oriol ens reclamaria que siguem capaços de territorialitzar la nostra lluita i els nostres espais de trobada. Amb major presència als barris i als pobles però també organitzant-nos per centres de treball encara que en aquests hi operin 10, 20 o 30 empreses diferents. I, sobretot, veuria com una novetat interessant això que ara anomenem “sindicalisme de barri”: el conformar grups autònoms de lluita, l’autogestió i l’acció directa, el tocar directament la precarietat, el replantejar una acció de confrontació al món del treball sense tenir com a referent ni delegats ni comitès d’empresa i posant la solidaritat i el suport mutu al centre: El veure la lluita laboral-sindical com una part més de la política dels treballadors i treballadores; la que forma part dels moviments socials combatius. La que enfronta, sota les seves diverses formes, el monopoli del Capital i l’Estat sobre la vida mateixa.

elmil

Tot plegat, en certa mesura és una actualització del que l’Oriol, el MIL-GAC i un seguit de corrents revolucionaris ja defensaven fa 40 anys:

Por lo tanto, el estrecho campo de la pelea sindical se ensancha en el campo amplio de la lucha de clases. Pero ahora los trabajadores mismos deben cambiar. Tienen que llegar a una visión más amplia del mundo. Desde su gremio, desde su trabajo dentro de las paredes de fábrica, su mente debe abrirse para abarcar la sociedad como un todo. Su espíritu debe elevarse sobre las cosas insignificantes a su alrededor. Tienen que enfrentar al Estado ; entran en la esfera de la política. Los problemas de la revolución deben ser enfrentados.

A. Pannekoek. El sindicalismo. Publicat per Ediciones Mayo1937, Burdeus 1976 (reedició de 1973)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s