“Nova política” i vagues

És habitual que des del poder es negui la capacitat política del que, el mateix poder, considera grups o classes subalternes. Històricament en tenim molts d’exemples que ho il·lustren. El darrer, les vagues del transport a Barcelona. Concretament les opinions que han modelat les notícies després del primer moment. M’explico.

mani

Una versió moderna d’aquesta negació de la política de la majoria la tenim en l’assimilació de política al joc institucional. A parlaments, plens municipals i a coses similars. Un cop d’ull a les pàgines de “política” dels diaris o a les seccions homònimes de ràdios i televisions ens ho evidencia de manera clara. Els seus continguts consisteixen, exclusivament, en declaracions de representants institucionals i de membres d’aquestes organitzacions que anomenem partits i que s’han construït bàsicament per accedir a aquests espais institucionals. Molt excepcionalment de vegades trobem accions o intervencions de persones alienes a aquests partits, principalment “famosillos” o personalitats en algun àmbit, però que cobren sentit en relació a aquests espais del poder institucional. Per contra, les pràctiques i propostes de moviments socials, de lluita sindical i d’altres espais associatius generalment es relaten als apartats de societat o de successos. Aquest últim amb una clara intencionalitat criminalitzadora, del tipus una notícia “okupen casa” al costat d’una d’un robatori o un homicidi.

Front a aquesta pràctica intencionada de negar la política popular, la del dia a dia en àmbits organitzats al marge de les institucions, fa anys que els moviments socials ens hem reivindicat a nosaltres mateixos com a espais col·lectius de política. De construcció de realitats i contrapoders. En teoria, això que alguns han denominat la “nova política” (els i les protagonistes que l’estan protagonitzant) pretenia trencar aquest monopoli de la política vinculada al món institucional. En altres paraules, en teoria defensaven que les pràctiques dels moviments socials eren polítiques i, per tant, que no només existia la política de les institucions. Ni que, de fet, segurament fos la més important.

Les darreres setmanes, a casa nostra una part dels representants de la “nova política” han hagut de gestionar un conflicte laboral important, el de Transports Metropolitans de Barcelona. No entraré a valorar la seva gestió, perquè els companys/es a competents per fer-ho ja ho han fet de manera extensa. Canvi, si que vull reflexionar breument sobre alguna de les coses que s’ha dit de la vaga i dels vaguistes. I més concretament de la CGT, com si només la CGT haguéssim lluitat la vaga.

Bàsicament, amb la boca petita uns i de manera molt més oberta els altres han assenyalat que una de les raons de l’esmentada vaga era erosionar el govern municipal de Barcelona en Comú (BeC) i la seva flamant alcaldessa. Dient això, eviten parlar de TMB, dels seus directius i, sobretot, de les motivacions que han impulsat a la plantilla de metro de manera quasi unànime i a la de busos de forma molt destacada a tirar endavant diversos dies de vaga. No, sembla que el rellevant de la vaga era especular si la CGT feia el joc a la CUP, segons uns, o al PSC, per uns altres, o fins i tot a CiU, també per a algú. D’entrada, aquest tipus de plantejament assimila la política sindical, i específicament d’una organització sindical que sempre se n’ha volgut mantenir independent, als interessos que puguin tenir determinats partits de la política institucional. Una plantilla precaritzada, anys de congelació salarial, una insultant diferència de salaris entre treballadors de base i directius (i a més en augment), etc., comencen a quedar en aquests relats en un segon terme com a raons de la vaga. En canvi, es construeix la imatge de la CGT com una sucursal d’aquesta o aquella facció de la política institucional. I la vaga com a eina per erosionar una altra facció de la institució. És a dir, es nega la política sindical com a política dels treballadors/es. Aquella que cerca resoldre situacions concretes sorgides en aquella part de la nostra vida que té a veure amb el treball i que avui en dia està regida per l’explotació. Com si el nostre dia a dia no fos un espai central en la nostra percepció de la realitat i en la construcció dels nostres interessos col·lectius.

I encara més, les vagues s’han decidit i en part gestionat en assemblees de treballadors. Massives i molt unànimes. Explicar les seves decisions en clau partidista implica negar també la força col·lectiva d’una assemblea com a espai de debat i de presa de decisions, així com de les persones que la conformen. En certa mesura, i de manera poc subtil, ja ho apuntava també aquests dies en Joan Coscubiela quan en el seu bloc deia que “les persones del carrer són menys sofisticades que els qui ens dediquem a la política institucional”. Desenvolupar aquest argument porta a qüestionar les decisions al marge de la política institucional que, per una banda no són polítiques i, per l’altra, són fruit de la influència de polítics (institucionals). I nosaltres, pobrets, o no ens n’adonem o els fem el joc seguin no se sap ben bé quins obscurs interessos.

En definitiva, poques coses han canviat de moment en el tractament que institucions i grans mitjans de comunicació donen al conflicte social. Ho hem vist a les vagues de bus i metro. A no ser que ens sorprengui, aquesta “nova política” no era tant nova com ens deien. I m’agradaria equivocar-me.

strike3

Anuncis

Un pensament sobre ““Nova política” i vagues

  1. Les vagues o fan mal a l’economia del país o acaben pagant-les els usuaris. Aquest és l’enunciat oficial, allò que assenta la veritat que cotitza. Per a les imatges, els atrafegats assistents al mobile o les piles d’escombraries als carrers de Màlaga. Per descomptat que mai és oficial ni veritat oficial el mal que l’economia fa (no hi ha imatges). Llavors, del dret a vaga. El dret a vaga inclou el dret al treball, però no el dret a la peresa; i ens hauria de fer sospitar. El dret a vaga depèn d’uns serveis mínims que garanteixin (i arriba el moment de saber què és el que realment garanteixen). El dret de vaga té uns límits que no es poden traspassar: ras i curt, els interessos de l’economia; i l’economia no és propietat dels treballadors, a cap nivell. El dret de vaga conviu amb un sistema corrupte, de cap a cap. Potser, doncs, (tornar a) començar a pensar en la necessitat de la desobediència radical, i a poder ser, en aquella desobediència que no hi càpiga a la lògica del sistema.
    Fèlix Balanzó

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s