I desprès del 20D què? Breu reflexió sobre perills i reptes que ens venen a sobre

No crec que el 20 de desembre m’hagi canviat la vida. De fet, he anat a treballar com cada dia. M’he trobat la mateixa gent agafant de matinada la Renfe en una estació grisa i poc amable. Continuarem tenint problemes per arribar a final de més, seguirem trobant que els transports públics són molt cars en comparació el que cobrem i, de nou, tindrem por d’alçar la veu a la feina, no fos cas que ens fessin fora ara que, per sort, en tenim. I així un dia rere l’altre. De totes maneres, sí que penso que potser aquest 20 de desembre han passat coses que d’alguna manera ens faran una mica diferent el futur. I ho dic jo, que diria que no sóc massa ni del joc electoral ni de la política institucional. Miro d’explicar-me.

És obvi que situació al Congrés de Diputats espanyol és nova. El bipartidisme que havíem conegut ha desaparegut. Això a mi personalment no em diu massa res. El que sí que no em deixa indiferent és l’entrada d’un nombre elevat de diputats i diputades que diuen provenir o representar espais de lluita propers als moviments socials alternatius. Si entenem que el 15-M, amb les places ocupades, va ser un moviment al marge de la política del sistema, ara és innegable que hi ha una part important del Congrés que se’n reclama directament hereva (de fet, en alguns casos, fins i tot insinuen que el van promoure directament, cosa que opino que és falsa). De manera similar també es consideren part d’aquests moviments socials que fa anys hem anat acumulant forces, a pas de formiga, per construir una política diferent a la de l’esquerra institucional. De la que va negociar i perllongar el règim constitucional del 78, mentre nosaltres travessàvem el desert, sota el seu silenci imposat i sovint sota una repressió com a mínim permesa per aquesta esquerra. No tinc gens clar que sigui cert això de que provinguin d’aquests moviments socials, més aviat al contrari, però el que és innegable és que una part d’aquest nou espai parlamentari es presenta a si mateix com si ho fos.

cops

Tot plegat a nosaltres ens situa en una disjuntiva. I quan dic a nosaltres em refereixo al sindicalisme del conflicte. I als moviments socials del conflicte. I a algunes organitzacions polítiques del conflicte. Vull dir, aquells que fem del conflicte contra els explotadors, la desigualtat i l’opressió el centre de la nostra proposta, la duguem a terme des d’una perspectiva més local o d’una més global. I que en fer-ho, implica que desconfiem de la política institucional perquè ens neutralitza com a subjectes polítiques i ens imposa unes normes d’actuació que en absolut són les nostres. Bé, doncs com deia, ens situa en la disjuntiva de com posicionar-nos en la realitat política que ja ha anat copant el circ mediàtic i que previsiblement l’ocuparà encara amb més força (de fet, al Principat ja fa un cert temps que això ens passa segurament de manera més intensa que a la resta de l’Estat).

Ens caldrà fer-ho per dues raons. La primera és perquè aquestes noves forces de la política institucional fàcilment faran servir un vocabulari en algunes coses molt proper al nostre i que tindrà molta més repercussió en l’opinió pública que no pas les nostres paraules. Caldrà estar-ne atents i saber distingir que una mateixa paraula no necessàriament amaga un mateix concepte, un mateix significat. Per exemple, sanitat pública per a un sector de l’esquerra parlamentària s’assimila uns serveis mèdics d’accés universals quan, per nosaltres, implica un determinat tipus de propietat i gestió d’aquests serveis, a ser possible col·lectiva. Haurem de pensar com ens ho fem per a retenir el control d’un llenguatge, com ara drets socials, lluita contra les desigualtats, autogestió, autodeterminació, etc., que en gran part hem creat nosaltres i que, en tot cas, els hem anat posant en escena. Encara que sovint de manera contradictòria en termes ideològics, potser per una preeminència de la pràctica en la nostra conformació des dels anys 1990’s com a espais de política alternativa.

La segona encara es relaciona amb l’anterior, però redimensionada pel fet de que és possible que aquest espai participi del govern de l’Estat espanyol. I ho dic sabent que potser d’aquí algunes setmanes vegi que m’he equivocat. Però l’aritmètica parlamentària i una certa dosi d’intuïció em fan pensar que es podria acabar conformant un govern del PSOE-PODEMOS amb un cert recolzament de formacions nacionalistes o sobiranistes, com la refundada convergència, el PNB o ERC. Si això finalment passa, ja podem estar segurs que en un període breu de temps hi haurà algunes actuacions que, en l’aspecte formal, generaran un cert atractiu i una sensació de reforma profunda de l’Estat. És possible que es concretin mesures socials, potser en relació els desnonaments, el salari mínim o algun tipus de renda mínima. I segurament, en al pla nacional, s’oferirà algun tipus de procés de consulta, encara que sigui amb les cartes, perdó, les respostes ja marcades d’antuvi. El destí final d’aquest tipus de processos ja ens el coneixem. No tant perquè n’haguem protagonitzat de similars en el passat, sinó perquè els hem patit durant quasi tota la nostra vida. Una espècie de Transició 2.0 on s’intentarà recuperar que l’actual estat de les coses sigui atractiu per a la majoria de la població. En altres termes, canalitzar el descontentament tant nacional com social per a validar reformes que, sota paraules una mica rupturistes (i sovint agafades de nosaltres), no resoldran les nostres expectatives. Ni en termes de participació política activa al carrer i a la feina, ni d’autogestió de la riquesa ni de les aspiracions dels pobles sotmesos per l’Estat.

Marionetes

Davant d’això com ens podem situar, nosaltres? Caldrà reflexionar, amb calma, i prendre les decisions oportunes com a moviment. Assenyalo ara algunes idees que, en absolut, he desenvolupat gaire i amb un punt d’improvització que serà convenient anar reformulant en el futur.

  • Previsiblement algunes actuacions adreçades a refundar l’Estat es presentaran sota una forma atractiva per una part important de la societat. I possiblement a partir, com deia, d’una terminologia propera a nosaltres, a la que hem fet servir els darrers anys. Haurem de no perdre de vista el contingut real d’aquestes propostes. Per exemple, un servei públic pot ser proveït privadament, i això per a nosaltres no és acceptable. I haurem de tenir l’agilitat per, o bé explicar la diferència o, possiblement millor, agafar l’enunciat de la mesura i ser capaços de pressionar per a que es resolgui de la manera que nosaltres diem. Per exemple, allà on es parli de resoldre el problema dels desnomanents, en comptes de conformar-nos amb la reubicació de famílies desallotjades de casa seva, haurem de ser capaços d’engrescar la gent entorn l’opció de confiscar socialment el parc d’habitatges dels bancs i deixar sense efecte les ordres de desallotjament. Tres quarts del mateix ens podem trobar en l’àmbit de les polítiques econòmiques i nacionals.
  • El que he dit en el punt anterior ens obligarà a pensar com fem la crítica a les mesures. Perquè caldrà ser crítics amb elles. Però potser un atac frontal sigui contraproduent i, sobretot en els primers mesos o anys, ens situï fora dels paràmetres de la majoria de la població. Tot plegat pensant que tindrem els mitjans d’informació obertament en contra. En aquest sentit, possiblement serà més efectiu mirar de fer-nos nostres els enunciats d’algunes mesures i pressionar per a que es concretin en la línia que nosaltres diem. Per exemple, si el discurs oficial planteja acabar amb la precarietat laboral de la gent jove, promoure acció directa allà on sigui palpable, potser també recolzant el sindicalisme de barri, a banda del de centre de treball. I traslladar el conflicte al govern, entre allò que diuen les paraules que faci servir i allò que realment persegueixen les seves mesures, més ocult i menys confessable.
  • I, per no fer massa llarg aquest post, finalment haurem de dotar-nos de defenses contra la descapitalització dels moviments populars per part de les noves administracions. M’explico, no crec que siguin casos aïllats que membres referencials dels moviments socials i polítics alternatius rebin ofertes per integrar part de la seva militància a l’àmbit institucional. Assumint la responsabilitat d’àmbits que els puguin semblar atraients i amb la promesa d’alguns resultats atractius a curt termini. I segurament alguns ho acceptaran, no necessàriament o no necessàriament d’entrada pel salari, sinó perquè l’esgotament de la lluita constant faci atractiva la possibilitat d’obtenir rèdits de la militància un cop s’accedeix a petits espais de poder. Aquest transvasament de militants pot buidar els moviments. I sobretot, i encara pitjor, fer-los massa depenents de les dinàmiques institucionals. Ja va passar a finals dels 1970’s i primers 1980’s. L’esquerra institucional de les darreres dècades ho va promoure conscientment i, fàcilment, ho pot tornar a fer ara.

No m’allargo més. Algú em pot plantejar perquès escric això en relació el poder a l’Estat espanyol i no remetent a la configuració del Parlament de Catalunya des de fa ja més de 3 anys. La veritat és que fins un cert límit aquesta reflexió també hi és aplicable. No obstant, no ens enganyem. Més enllà de proclames de república catalana o de desconnexió, a falta d’una desobediència real qui ens mana és més l’Estat espanyol que la Generalitat que, d’altra banda, en forma part. A més, un sector molt rellevant de la nova esquerra que emergeix a nivell institucional centra la seva aposta política en la reforma de l’Estat espanyol. I, a dia d’avui, sembla que s’hi afegirà com a mínim una part important d’això que han anomenat darrerament “sobiranisme”. El còctel, doncs, està servit.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s