Torres de marfil i universitat: una fal·làcia

Quan era petit la meva àvia m’explicava contes. Ja fa molts anys d’això, però encara la recordo. Potser perquè havia patit la derrota de la revolució i la guerra, la fam i la repressió, sempre em repetia que les torres de marfil no existien.

torre de marfil

Anys més tard m’he trobat treballant en una universitat. Una de les públiques, grans i de cert renom a Catalunya. Envoltat de professors i professores, alguns dels quals defensen per activa o per passiva que el nostre lloc de treball és una veritable torre de marfil. Una bona atalaia allunyada de les misèries humanes i des d’on, a mode de diletant, un pot observar i pensar la realitat. Allunyat però amb perspectiva. Aquesta universitat, com la resta del país en general, tendeixen a cultivar aquesta idea. De fet, també la comprem la societat en general, quan atorguem una credibilitat especial a algú pel simple fet de ser professor/a d’una universitat.

No obstant, les torres de marfil tenen un funcionament ben curiós. En aquesta on treballo ho podem veure en vàries coses. Miro d’explicar-ne una. Com totes les universitats, la meva està organitzada en departaments. Els departaments s’estructuren a partir d’àrees afins de coneixement, són el pilar de la docència i integren equips de recerca. I, malgrat que és la universitat qui contracta el professorat laboral (és a dir, no funcionari), en general és en el marc dels departaments on es defineixen els concursos i les places que cal cobrir. En els últims anys, agafant com argument les retallades i la necessitat de reduir despesa, aquest sistema de contractació s’ha flexibilitzat i atomitzat, fet que ha donat molta més llibertat als departaments. Això si, amb el beneplàcit de rector i vicerectors, que són qui donen els diners i acaben signant els contractes.

El cas és, que tal i com va denunciar la secció sindical de la CGT, en dos departaments d’una de les facultats reiteradament en els darrers anys s’ha contractat professorat d’una manera que possiblement és il·legal. La situació era relativament senzilla. Des d’aquests departaments es van oferir diverses places de professor sota una figura denominada “tenure track”. Com que legalment no existeix, en el sentit que no queda recollida ni al Conveni Col·lectiu, ni a la Llei d’Universitats de Catalunya ni a la Ley Orgànica de Universidades, aquests dos departaments van utilitzar per a formalitzar els contractes la figura de professor visitant. Es tracta d’un tipus de contracte que, segons la normativa vigent, es pot implementar per a contractar de manera temporal a professors/es que treballin en un àmbit acadèmic extern. Com a molt fins a 3 anys. Imagineu-vos que la meva universitat hagués volgut contractar un prestigiós biòleg d’una universitat estrangera, doncs hauria pogut fer servir aquesta figura.

No obstant, aquests dos departaments no van contractar professors que vinguessin d’un centre extern. I en varis casos han fet durar aquesta “tenure track” amb contracte de visitant durant més de tres anys. Un altre aspecte que sobta de tot plegat, és que l’anunci de la convocatòria d’aquestes places de “tenure track” es va fer a través d’un portal privat per a buscar feina denominat Akadeus. Una espècie d’”info-jobs” on les persones que opten a un dels llocs de treball que s’hi ofereixen han de pagat un bon grapat d’euros (aquí en tenim una mostra Pricing Akadeus). En canvi, no hi va haver cap anunci públic de les places de professor ofertades per aquest mitjà, malgrat que es tractava de llocs de treball en una institució pública i per a donar docència en gran mesura pública. La situació és encara més sorprenent quan, com a mínim en un dels departaments, es va aprovar que aquestes places de “tenure track” havien de ser la manera d’incorporar a la carrera acadèmica del propi departament a joves doctors. En definitiva, en una universitat que s’ha desentès de desenes de joves investigadors/es i professors/es quan acaben el doctorat cada any, algun departament a través d’una oferta paral·lela de feina (via una empresa privada) i mitjançant contractes que queden recollits a cap norma es dedica a facilitar l’entrada d’algunes persones escollides.

Per acabar de rematar la jugada, resulta que un dels departaments on es duu a terme aquesta pràctica és el del rector de la meva universitat. I el de la vicerectora d’economia, una de les altres persones amb més poder dins de l’Equip de Govern. L’altre departament és de la mateixa facultat. Tot plegat validat pel vicerector de personal acadèmica, que ha signat aquests contractes tant “estranys”.

Ja m’ho deia la meva àvia… Les torres de marfil no existeixen. La meva universitat, i probablement les altres també, són un producte de la societat en la que s’insereixen. En un moment en que l’educació és vista com un negoci, aquestes situacions possiblement són més freqüents del que ens pensem. En aquests temps en que estem coneixent com sovint s’han fet servir els càrrecs públics per a promoure interessos particulars, la meva universitat sembla no nedar a contra corrent.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s