Fa poc dies Juan Rosell, president de la patronal CEOE, va assegurar que calia recolzar a CCOO i UGT. No va tenir pels a la llengua d’explicitar que als empresaris els interessa que aquestes organitzacions siguin fortes. Com justificant fins i tot que cal donar-los recursos econòmics, va afirmar que la patronal “no podemos quedarnos sin interlocutores fiables y preparados“.
A molts i moltes de nosaltres segurament el que va dir el Rosell no ens venia de nou. Hem conegut directament les pràctiques sindicals de CCOO i UGT a molts centres de treball. Hem patit la seva habilitat per erigir-se com a interlocutors dels i les treballadores; en ocasions argumentant la seva majoria en comitès d’empresa, en d’altres a través de meses sectorials o, també, perquè l’empresari o l’administració només s’ha volgut asseure amb aquests dos sindicats. Hem observat com darrere el monopoli de la veu generalment hi ha hagut la desmobilització, desactivant els conflictes i garantint una espècie de “pau social” als centres de treball. Encara que fos en un context de pèrdua descarada de drets i degradació de les condicions de treball, la fi acaba sent aquesta “pau” que, en ocasions, cal vestir una mica per fer-la presentable.
No obstant, malgrat tenir-ho clar i haver-ho viscut reiteradament, les declaracions del Rosell a mi em van sorprendre. Pel clares i directes que eren. Potser calia sortir al rescat d’unes organitzacions, CCOO i UGT, que poc a poc veuen erosionada la seva capacitat de monopolitzar les lluites laborals. Les darreres mobilitzacions al carrer ho han anat testimoniant. I a les eleccions sindicals es certifica una constant, tot i que de moment encara lenta, davallada de suports. Potser també es tractava d’una advertència a mirar d’evitar el que aparentment està passant en la política institucional, que l’esfondrament del bipartidisme es plasmi també a l’àmbit sindical.
Crec que aquestes declaracions tampoc són alienes al que ha succeït aquestes darrers setmanes. O millor, que processos com el de la vaga de tècnics de Movistar, la coneguda com a #ResistenciaMovistar, poden haver incidit en que una part de l’empresariat no tingui problemes en reconèixer el que deia en Juan Rosell. Més de vuit setmanes de vaga indefinida de treballadors/es precaris. Organitzats en assemblees i comunicant-se via grups de watzap. Una vaga que ha continuat malgrat l’intent de CCOO i UGT de deixar-la sense efecte signant un acord irrisori en la negociació d’una lluita que no havien convocat. La capacitat dels i les vaguistes de mantenir la seva força després de la maniobra del sindicalisme oficial va evidenciar la feblesa d’aquestes organitzacions. El fet que el recolzament de la vaga s’estengués encara més a amplis sectors de la societat, amb accions de suport a molts barris i poblacions, encara va realçar més l’esgotament de CCOO i UGT com a interlocutors.
Els propers mesos caldrà observar amb atenció com evoluciona aquesta situació, la de la fractura del monopoli sindical que ha imposat la “pau social” de les darreres dècades. En el cas de la vaga de tècnics de Movistar han passat coses interessants, que és convenient analitzar-les amb calma. L’ampliació del recolzament actiu a la vaga més enllà dels propis vaguistes, amb el símbol que suposa les dues ocupacions de la botiga de Movistar-Telefónica al centre de Barcelona, innegablement havia de posar a sobre la taula més actors. I així ha sigut. Les decisions de què fer o no fer progressivament s’han pres a més mans, amb els moviments socials jugant un rol cada vegada més intens. Fins aquí, tot ben lògic. No obstant, a partir de cert moment, una part de l’expressió pública del conflicte s’ha delegat en forces polítiques que d’alguna manera o altra concorrien al joc institucional, bàsicament a l’Ajuntament de Barcelona. No entro a valorar l’aposta electoral en si. Però no vull deixar de senyalar que cedir una part de la visualització pública d’una lluita d’aquestes característiques a persones pel simple fet que tenen certa projecció en l’àmbit institucional pot ser molt perillós.
Observant el desallotjament de la botiga de Movistar-Telefònica a Pça. Catalunya el passat dissabte, un es queda amb una sensació rara. I no pel fet que s’hagi abandonat una ocupació, cosa que pot ser explicable per l’amenaça d’un desallotjament per part de la BRIMO, de represàlies i de l’esgotament de qui portava dies fent-la possible. Sinó perquè es va produir en un context en que cares de la nova política institucional van acaparar el ressò mediàtic en detriment dels que feien la vaga i, qui sap, si van incidir en les seves decisions en situacions de tensió i pressió. Tot plegat per una agenda que potser no és la dels tècnics en vaga del #ResistenciaMovistar. Veient-ho, espero equivocar-me. I que no hi hagi ningú amb la temptació d’ocupar l’espai d’interlocució que CCOO i UGT poc a poc estant perdent i que en Rosell reclama a crits. Si això passa, més que nova, tornarem a tenir a sobre les velles cadenes de la política que ens han imposat els darrers 40 anys.
NOTA: aquesta, com la resta d’entrades en aquest espai, són opinions estrictament personals que no comprometen cap dels àmbits on milito.
La Sal de la Terra 