Cases buides, presons plenes.

“Hem vist tancats a la presó, homes plens de raó”

Dimarts al vespre em vaig trobar amb una vella amiga. Tot i que era fosc, estàvem enmig de la mani i la megafonia dels Mossos d’Esquadra anunciava una càrrega imminent, vaig poder veure ben bé el cansament a la seva cara. Abans de córrer em va explicar que s’havia passat bona part del dia a casa d’una altra amiga. El seu pis havia quedat buit i obert. Els Mossos hi havien entrat de matinada esbotzant la porta. Mentre em parlava m’anaven passant pel cap les imatges que tot just a la tarda s’havien anat fent públiques, filmades per la pròpia policia. Homes vestits de fosc, amb cares tapades, cascs i llanternes, a l’empara de la foscor de la nit entrant a cases a corre-cuita.

811119388_84397

Així va quedar l’Ateneu llibertari de Sant Andreu després del registre dels Mossos d’Esquadra

I em continuava explicant. Ningú els havia avisat, em va dir. El cas, és que la casa havia quedat oberta al matí, quan a ella se la van endur detinguda. I l’amiga que m’havia trobat em relatava com de potes enlaire estava tot plegat després del registre. I que havia dedicat el matí mirant de posar una mica d’ordre en el que havia sigut la llar d’una persona. On hi havia anat fent els seus espais, on s’hi sentia acollida quan ho necessitava i on compartia i construïa estones amb col·legues i companys/es. Tot això havia quedat esvaït per la visita policial. I ara la meva amiga intentava pal·liar mínimament el desastre, amb coses tant senzilles com buscar un pany, o un cadenat, per tancar una porta. Tot plegat en una estreta convivència amb el neguit de saber que l’amiga que hi vivia estava detinguda i que possiblement ho estaria uns quants dies sota el règim d’incomunicació que permet la legislació antiterrorista a l’Estat espanyol. Finalment la càrrega policial ens va interrompre. Va ser una conversa breu però amb el sentit de trobada amb una persona d’aquestes que saps que la vida t’anirà acostant ara aquí, ara allà. De la mà d’una lluita o d’una altra.

No vaig tenir temps de preguntar-li si havia pogut sentir la ràdio mentre feia endreçava la casa. Si havia escoltat com un programa rere l’altre, veu a veu, anaven reiterant allò de “terrorisme anarquista” que tant va sonar dimarts passat. De fet, es va repetir tant que jo vaig tenir la sensació que determinats mitjans es van oblidar, ni que fos durant una estona, del “Procés”, del 9-N, del debat sobre llistes úniques, eleccions plebiscitàries, etc. Si hagués tingut temps de parlar-ne amb ella crec que li hauria comentat la sensació de “dia de la marmota” que m’havia anat envaint al llarg de dia. Que una altra vegada tenia la sensació de despertar-me amb unes notícies que semblaven dictades per la policia o, com a mínim, una transcripció literal de la seva nota de premsa.

Han anat passant els dies. La noia que vivia a la casa ara està a la presó, a centenars de kilòmetres. Durant la setmana ens hem manifestat. Un bon grapat de milers, però molts menys dels que requereix la situació. Els mitjans de comunicació han suavitzat el seu to i alguns fins i tot han fet un petit assaig d’autocrítica de com van donar les notícies el dimarts, tot i que som molts els que pensem que a la propera hi tornaran. En tot cas, ara ells ja no en parlen. Els darrers dies ha vingut el Pablo Iglesias a Catalunya i ha fet un discurs. Ha concedit entrevistes i ha participat en debats i s’ha fet fotografies a llocs paradigmàtics de les lluites contra les retallades. I d’altres també han parlat i també han concedit entrevistes. I poc a poc les xarxes socials, junt amb els mitjans de comunicació han tornat al seu lloc. La realitat té massa coses, massa anècdotes, massa distraccions per no dedicar-les-hi l’atenció. Potser es tracta de flors d’un dia. De qüestions breus amb les que no adquirim cap compromís, però que tenen la capacitat de monopolitzar el nostre interès per unes poques hores.

Mentre tot això passa, unes cases que la nit del dilluns al dimarts encara tenien l’escalfor de quan hi viu algú avui continuen buides i plenes de cicatrius del pas de la policia. I les presons son un xic més plenes de gent que anhela un món lliure i just. Penso tot això notant un vent gèlid al clatell que em recorda que la previsible reforma política del règim actual no tolerarà que hi hagi qui no accepti les escenificacions que veurem propers mesos i anys. No, no ho podem oblidar. I nosaltres, a banda de lluitar també per la llibertat de les preses anarquistes, haurem de pensar com deixem sense efecte aquesta estratègia d’eleccions per a uns i repressió pels altres.

Nena i policia

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s