El problema no són les cares

Ja fa temps que els debats polítics dels entorns en els que he participat els darrers 10 o 15 anys han canviat. Abans, però, un breu aclariment. Ja durant la segona meitat dels 1990’s des de l’Assemblea d’Okupes de Terrassa sempre havíem reivindicat com a “polítiques” les coses que fèiem. Volíem canviar la ciutat, el país, la societat. I per això existíem com assemblea, i fèiem el que fèiem. Contra l’especulació, contra el capital i contra el monopoli de la política des de les institucions nascudes d’això que en diuen la Transició. En definitiva, defensàvem el nostre dret a ser un subjecte de la nostra realitat. És a dir, a intervenir en el món, a fer-lo. I a no limitar-nos a ser simplement espectadors o consumidors d’una realitat imposada. Terrassa no érem una excepció. Plantejaments com aquests érem recurrents al que aleshores anomenàvem moviments socials alternatius.

Com deia, ara tinc una certa sensació que una torrentada ens ha arrossegat. Potser té relació amb l’edat o, més aviat, amb una certa necessitat de veure com tants anys de lluita es concreten en propostes efectives. Sigui com sigui, en una part d’aquest espai que abans érem aquests “moviments socials alternatius” ja fa una temporada que sonen músiques noves que a mi, personalment, em desagraden. I no perquè una novetat hagi de ser dolenta, al contrari. La capacitat d’innovar i crear (i, per tant, defugir dels límits del que fins el moment fem) és necessària en tot moviment revolucionari. El cas és que opino que aquesta nova melodia no és coherent amb allò que durant tants anys hem dit que defensàvem. Cito dos exemples molt breus.

InstitucionsAvui al tren he llegit una piulada on, un dels personatges mediàtics de la “nova política” plantejava que el que hem de fer és recuperar les institucions. Modestament, jo continuo pensant que les institucions de l’Estat no són les institucions de la població. Si l’Estat és l’eina que la classe dominant té per a monopolitzar l’acció col·lectiva, la política, les institucions són els mitjans de que es dota per a poder-ho fer. I davant d’això tenim una disjuntiva entre situar-nos-en al marge o participar-hi per a fer-les servir, en la mesura que puguem, pels nostres interessos. En el cas que em pertoca, els comitès d’empresa en són un exemple. El meu sindicat en un moment donat va optar per a participar-hi, però sense creure-se’ls. Podem participar en eleccions sindicals, però la nostra aspiració és tenir la capacitat suficient per eliminar els comitès d’empresa del món del treball i substituir-los per altres formes d’acció política/sindical dels treballadors/es, com ara les assemblees. Recuperar institucions suposa donar-les per bones i, en tot cas, refusar-ne simplement l’ús que se’n pugui haver fet. Quan va sortir el qualificatiu d'”antisistema”, ja fa anys, el que despectivament volia dir era cert: el nostre objectiu era, i és, canviar la lògica de funcionament del món.

multitudII250x100També avui he llegit a algú, igualment mediàtic, que afirmava que es podien construir espais de lluita unitaris incorporant organitzacions que han estat participant del sistema polític del 78 des de la seva creació. En ajuntaments i parlaments, sense anar més lluny. I també en consells d’administració de consorcis diversos, caixes d’estalvi, etc. El que plantejava aquesta persona era que, per a que això pogués ser vàlid o acceptable, calia que aquesta participació es fes amb noves cares. I això m’ha fet pensar en tot això que està tant de moda darrerament en alguns cercles que pregonen als quatre vents la “nova política” en oposició a la política vella.

No se si fujo gaire d’estudi, però el PSU francès de Michel Rocard i d’altres a finals dels 1960’s venia a presentar-se també com una espècie de “nova esquerra” o “nova política” enfront un partit comunista momificat i el seu sindicat, la CGT francesa. Noves cares que anys més tard van acabar governant França i esdevenint una peça fonamental en la gestació del Tractat de Maastricht, punt de partida de la UE actual. De vegades tinc la sensació que una part del debat de l’actual esquerra gira entorn un “déjà vu“, suposo que ja m’enteneu.

He començat a escriure prometent-me no allargar-me gaire. Així que m’obligo a deixar-ho aquí. Simplement, per tancar el text, vull concloure que penso que el problema no són les cares sinó les lògiques i els models que hi ha al darrere. I assumir això ens porta a parlar de POLÍTICA en majúscules. La que aspira a fer construir la realitat a partir d’ella mateixa i que, en el nostre cas, implica la Revolució. La que, per fer-ho, reconeix que cal crear un món nou, si cal sobre les cendres de l’antic. La que com a molt, pot considerar les institucions actuals com un mitjà per veure més a prop l’horitzó i no com un lloc per a quedar-s’hi. Si ens encaparrem en les cares negarem, no obstant, la construcció d’aquesta política. Suposo que és el que ara està de moda, amb aquesta tendència de validar propostes amb noms i cognoms de gent mediàtica i frases de 140 lletres. Mentre, la nostra alternativa ha de centrar-se en allò que volem fer, que implica el també com, i no tant en les cares que, per sort, en tenim moltes. Però tot això ja és un tema per un altre escrit.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s