Aquell vespre ell no va venir…., estava al CIE

Aquell vespre la meva amiga havia tornat a casa en sortir del bar on treballava des de feia uns mesos. A casa va començar a fer el sopar com feia habitualment. Per ella i el seu company que aquell dia semblava que trigava una mica més a tornar de la feina. Les hores van anar passant massa lentament per l’angoixa que creixia, i un dels dos plats es va refredar a taula. El noi no va arribar aquell vespre, ni l’endemà al matí. Ni durant tota la setmana ni les següents. En passar uns dies, la noia va treure forces per trucar a la família d’ell al Marroc; per preguntar si en sabien res, si és que se n’havia tornat deixant el pis que compartien en una ciutat vallesana, a Catalunya, des de feia prop d’un any. Res, no en sabien res. El seu company havia desaparegut sense deixar rastre deixant-la a ella enfonsada en un mar de preguntes sense resposta i inseguretats. Si l’havia de deixar, com és que no havia gosat dir-li ni una paraula, ni una raó? Ell no és així, pensava…

Dos mesos més tard, a l’hora que sempre tornava ella a casa de treballar al bar va rebre una trucada. “Hola, soc jo. No t’he deixat. Estic al Marroc. M’hi han portat avui mateix després de tenir-me aquests dos mesos al CIE. No t’he trucat perquè no m’han deixat. Com jo, érem molts“.

Interior del CIE de la Zona Franca (Barcelona)

Aquesta història és verídica. I va passar ara fa prop de quatre anys en alguna ciutat del Vallès Occidental. Jo coneixia la noia arran dels cafès que prenia al bar on treballava. El seu company va ser un més dels milers que aquell any van passar pel Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona. De fet, l’any 2013 van ser quasi 1.600 les persones empresonades en aquest centre, que tècnicament no és una presó però reclou i priva de llibertats i drets tant o més que una presó. I al conjunt de l’estat van ser més de 9.000. El company de la meva amiga no va tenir ni un dels pocs drets que tenen, com a mínim sobre el paper, les persones recloses en els centres penitenciaris. Cap dret a una tutela judicial, cap possibilitat de comunicar-se amb la seva família, limitacions en l’assistència mèdica, … Durant els mesos que hi va passar, no tenia lavabo a la cel·la. Ni ningú li va dir quan de temps hi seria, ni què farien amb ell. Silencis i terror darrere d’uns murs a tocar les nostres ciutats.

Demà 18 d’octubre a Barcelona hi ha una convocatòria per tancar el CIE de la Zona Franca i m’ha fet recordar aquesta història i he volgut escriure-la. Crec que no cal afegir-hi massa més. Nosaltres no hem fet els CIE, ben cert, però a les nostres mans hi ha la possibilitat de tancar-los. Dubto molt que ho facin les institucions que els han creat, que són les mateixes que promouen les polítiques de bloqueig militar de la vora nord de la Mediterrània i que han fet d’aquest mar la tomba de milers i milers de persones cada any. Per tant, ens pertoca a nosaltres posar-nos-hi, participant de campanyes grans però també de petites iniciatives i accions que podem anar fent en el dia a dia. Per exemple, si veiem la policia aturant immigrants en un locutori o en una estació de tren o autobusos, perquè no ens aturem un moment, observem i, simplement, preguntem perquè ho fan?

redada

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s