El que diu el que som és allò que fem (i no la història)

Fa unes dies hem tingut un problema seriós i crec que val la pena parlar-ne, tot i que encara no sé ben bé com fer-ho. La història és prou senzilla: una empresa de poc menys de 100 treballadors, descapitalitzada pel seu propietari i amb un munt de factures i nòmines per pagar, entra en un concurs de creditors i presenta un ERO. Comencen negociacions i finalment el comitè d’empresa signa un preacord amb 26 acomiadaments i importants rebaixes salarials. El comitè ho ven com una victòria, ja que ha passat dels 45 acomiadaments de la proposta inicial de l’empresa a 26. Ho porten a votació, no a l’assemblea com deia el preacord que es faria, sinó en urna i vot secret i pels pèls acaba guanyant el sí al pacte i, per tant, als 26 acomiadaments.

On rau aquí la novetat? De fet els darrers anys hem anat sentint massa casos on comitès d’empresa amb majories de CCOO o UGT passaven per processos anàlegs que sovint es tancaven amb pactes similars. No, la diferència aquí ve del fet que el delegat de CGT a l’empresa i president del comitè signa el preacord i el defensa a l’assemblea, en contra l’opinió del seu sindicat. Sense entrar en detalls, des de CGT finalment se l’ha desautoritzat en públic i s’ha anunciat que s’inicien els tràmits per a la seva expulsió; tràmits en els que la persona implicada tindrà l’oportunitat d’explicar la seva postura. Més o menys bé, des de l’organització hem sigut coherents amb allò que prediquem i que qüestionem al sindicalisme més institucional.

6107792072_8538fedd62

Però el problema, per a mi, radica en com s’ha embolicat tot plegat. La persona que ha signat aquests 26 acomiadaments és coneguda a l’entorn militant de la ciutat on viu, i ha participat de manera força activa en espais de lluita unitaris, on el sindicat s’ha trobat amb altres organitzacions socials i polítiques anticapitalistes. De fet, ell mateix milita en alguna d’elles, a part de ser afiliat a la CGT. Fins ara, en aquests espais de lluita s’havia refusat la participació i la confluència amb UGT i CCOO, per considerar que la seva pràctica sindical massa sovint gestionava interessos del capital en situacions, per exemple, com la que acabo de descriure.

L’enutjós del cas és que, quan això ens ha tocat de més a prop, en la persona de qui fins ara el consideràvem un company, aquesta unanimitat s’ha esvaït de cop. Alguns han contraposat la versió del sindicat amb la seva pròpia, buscant afermar-se en arguments que en un altre context farien riure com “vaig signar el preacord (i el vaig defensar a l’assemblea) perquè tenia una estratègia per a que no s’aprovés”. Estratègia que, per cert, ningú ha vist. Altres han expressat que no podia ser que un militant de la seva trajectòria hagués fet una cosa tant mal feta com aquesta i, per tant, donant credibilitat a que, darrera la signatura i la seva defensa pública, en el fons hi havia el rebuig als acomiadaments. I finalment, alguns més han considerat que, pobre delegat, no sabia què feia malgrat estar assessorat per diverses persones del seu sindicat. O potser és que els assessors, d’un sindicat petit i sense professionals del sindicalisme, no ho havien fet prou bé. En alguns moments ha semblat que el sindicat fos l’agressor i qui ha pactat els acomiadaments la víctima.

Si bé és ben cert que una part del teixit militant del lloc on això ha passat ha sabut anar més enllà del protagonista de la situació i del seu currículum militant, o de les relacions d’amistat que hi podíem tenir, d’altres no ho han fet en absolut. I no podem caure en aquest doble raser a l’hora d’analitzar situacions i les persones que les protagonitzen. Que algú sigui amic, i de la CGT i a sobre militant de diversos espais més, no el situa en un pla diferent al d’un delegat de CCOO o UGT quan, seguint els interessos de l’empresa, facilita que tirin endavant acomiadaments i modificacions a la baixa de les condicions laborals. Els fets els hem de poder avaluar a partir dels propis fets, anant més enllà de la trajectòria de les persones que els duen a terme. Si som capaços de fer-ho donarem més legitimitat als nostres plantejaments en contraposició, per exemple, al del sindicalisme pactista. I al mateix temps tindrem més perspectiva per entendre les circumstàncies en què un membre de la CGT i militant de mil batalles acabi actuant al servei de qui tenim a l’altra banda de la barricada, en aquest cas l’empresari.

image001Pel que sembla, encara estem una mica lluny de poder-ho fer, com a mínim de manera unànime.

Anuncis

5 pensaments sobre “El que diu el que som és allò que fem (i no la història)

  1. Bastant desafortunat l’article, en aquest cas hi ha hagut un cumul de desproposits i s’han fet coses malament tant per un costat per un altre, intentar donar la versió que la CGT és la millor i el delegat sindical està al costat del empresari és si més no mentida.

    Sempre us deixeu de mencionar que la persona en qüestió no va firmar l’ERO, només el preacord, els motius d’aquesta signatura son varis però molt em temo que alguns voleu amagar la propia culpa d’un mal assesorament, es podria començar per reconeixer això i no escudar-se amb un sindicat petit i sense professionals, s’han fet coses malaments per ambdos costats.

    M'agrada

    • Un breu aclariment: en aquest cas hi va haver diversos assessors diferents en els darrers mesos, tots ells gent bregada en negociacions d’ERO’s i situacions similars. Si que et dono la raó que no eren professionals (de fet a CGT no en tenim ni en volem tenir, com si que fan altres sindicats).
      De la resta en podem parlar, de si l’actitud del delegat va ser o no correcta. I et podria passar dades que com a mínim posen en dubte alguna de les coses que dius. No obstant, aquest article no parla d’això. El que posa a sobre la taula és el doble o triple raser que de vegades tenim a l’hora de jutjar. Per exemple, si ho haguessin fet la UGT i CCOO els hauríem saltat a la jugular. En canvi aquí preferim quedar-nos amb el que ens diu un “amic” pel fet de ser “amic”, sense contrastar-ho. No creus que tenim un problema?

      M'agrada

    • Vols dir que ho haurien fet? A la meva feina, generalment, el que fan és tancar un preacord amb l’empresa, defensar a l’assemblea de treballadors que no hi havia alternativa, i deixar fer després sense signar res més. L’important és que l’acta del període de consultes reflecteixi un acord, i això és el que va passar en el cas sobre el que parlem. Malauradament els treballadors que ho vulguin impugnar ho tenen ara molt fotut. A mi això és el que més m’amoïna ara mateix, a part del paper que l'”entorn militant” estem tenint al respecte. Salut

      M'agrada

  2. Trobo que l’article enfoca molt bé el nus de la qüestió. En primer lloc, la necessitat de prendre postures individuals i col·lectives que siguin clares i coherents davant fets com aquests. En segon lloc, no posar al centre de l’escenari la gestió de la resposta i la resposta. Intentaré explicar-me.

    Cal ser coherent, però no per a ser el millor o per a que no ens puguin passar comptes. Cal ser-ho per què estem construïnt i, per tant, hem de començar per nosaltres mateixes. Però sobretot, ser coherent ens ha d’animar a posar en pràctica la teoria. Sense això no tenim res, i cap estratègia o argumentació ho pot solucionar. La teoria i el discurs sense pràctica ens condueix a un atzucac.
    Aques és el sentit profund de la coherència.
    En una situació com aquesta, es tradueix en la necessitat de prendre postures, de posicionar-se sense equívocs. Encara que pugui doldre. Cal perquè parlem de llocs de treball, de famílies, de companys, del tipus de sindicalisme que volem…i aquestes paraules són massa serioses.
    Quan es dóna una situació així cal preguntar-se què i qui es vol excloure, perquè quan es pren partit per una “versió”, s’exclou l’altra, és inevitable excloure, així d’important i crucial és posicionar-se. Hem de triar què excloem. I fer-ho molt bé. No parlem d’objectivitat ni versions, parlem definir el que ha passat.
    Això vol dir que si per acció, omissió o amiguisme som incapaces de donar l’enfocament polític o de fons que fa falta, estarem entrant en un terreny espinós, fangós en que les rabietes i la balconeria poden deixar sense resposta una signatura perillosa, ja sigui d’acord o de preacord.

    D’altra banda, ja que parlem de resposta, hem de tenir la seriositat de no desviar el focus del debat. Es podrien fer crítiques constructives a la gestió de la resposta i a la resposta, però mai ha de ser el centre del debat i, encara menys quan el tema no està tancat. Així perdem el nord. L’arrel del conflicte no és la resposta, no ho oblidem, llavors, per què hem de qüestionar la resposta o dirigir el debat cap a aquesta? Fent això tornem a passar de puntetes sobre la qüestió i culpabilitzem a qui o què no ha generat la situació. I això no ens ajuda gens, provoca soroll, un camp per a fomentar decisions basades en amiguismes i un llarg etcètera.
    No m’allargo més, tot i que el debat és dels llargs…només dir que penso, així, que l’article és molt encertat pel contingut i pel que suposa com a postura pública, entenent que és un moment difícil i dolorós.

    Liked by 2 people

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s